Wok Fuyuyú

Poc m’esperava que anar a comprar una ampolla d’aigua donaria peu als fideus Fuyuyú. De fet, poc m’esperava escoltar la paraula Fuyuyú i menys encara conèixer l’home “Fuyuyú Macho”.
La història va així.  El Dani, la meva parella (Anna), volia comprar una ampolla de vidre per l’aigua que porta amb ell, en comptes d’ampolles de plàstic.
El motiu, aquí: http://altermon.wordpress.com/2010/10/15/reflexiones-sobre-el-agua/ .

.

Vam passar per davant d’un tot a 1€ regentat per una parella xinesa. És el “xinu” de tota la vida del nostre barri antic, on vam viure uns quants anys. Intentem no comprar gaire a aquests establiments perquè comprar tan barat és sospitós, però a vegades la varietat i la proximitat són irresistibles.
Entrem, fem una volta, i el Dani acaba decidint que no li fa el pes. Uns metres més enllà, al carrer s’atura i em diu: “crec que aquests xinesos són els mateixos que tenien un restaurant anys enrere al costat de la meva feina”. I ho comprovem. Efectivament, les històries per les dues parts coincideixen i home, dona I Dani van assentint amb el cap i somrient  recordant tants migdies compartits en el passat.

.

“Yo milaba a ti y pensaba…yo sé, yo se…de qué sé?” deia la dona amb una cara rodona totalment riallera, excepcionalment expressiva i donant-se copets amb l’índex el front.
I el Dani assentia i els explicàvem que ara vivíem fora de Barcelona, a un poblet de mar. Sortim per segona vegada de l’establiment sense comprar res, però ara amb somriures a la cara d’aquells que normalment es van esvaint mentre camines.
En el nostre cas, però, en comptes d’esvair-se es van anar intensificant.  El Dani, activant els seus records, m’explica que la dona, molt simpàtica, es deia “Mania”, i que mai van saber si es deia realment “Mania” o era la seva forma peculiar de dir “Maria”. Em diu també que ell i els seus amics havien aprés a dir gràcies en xinès i  obsequiaven la Mania amb el mot graciós cada dia. Gràcies sonava “Xiè Xiè”.
I cada dia, després de que ells li diguessin Xiè Xiè, ella contestava “Fuyuyú” (suposem que era “de res”). I ells hi tornaven: “xiè xiè” i ella “fuyuyú”.  I així arribaven als cafès.

Jo recordo que, quan vaig conèixer el Dani, em parlava molt d’un restaurant xinès. Estava encantat amb la cuina i amb la parella que el portava. Ella, que servia, era molt simpàtica, em deia. I ell, el cuiner, era molt amable i cuinava especialment bé.
Ella es deia Mania o Maria…però i ell? “Com que no sabíem com es deia, entre nosaltres li dèiem Fuyuyú macho”, em diu. I aquí sí…el somriure esclata en riure i en  la complicitat de la tendresa.

WOK DE FIDEUS FUYUYÚ

.

.

.

A la nit vam veure The hunt. Molt recomanable! A nosaltres ens la van recomanar l’Ellen i l’Àlex, el mateix matí de l’encontre xinès.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s